LA TRADICIÓ
«Proletaris de tots els països, uniu-vos!» Aquesta històrica aspiració de la classe obrera es va fer visible per primera vegada internacionalment l’1 de maig de 1890.
El Congrés Internacional Socialista, reunit un any abans a París, va decidir aprovar la resolució següent: «S’organitzarà una gran manifestació internacional amb data fixa, de manera que, a tots els països i ciutats a la vegada, el mateix dia convingut, els treballadors intimin els poders públics a reduir legalment a vuit hores la jornada laboral».
Multitud d’obrers d’arreu del món van omplir els carrers de ciutats i pobles per reivindicar millors condicions de vida. La mobilització va ser un èxit de participació en la majoria de països més industrialitzats d’Europa, i també als Estats Units.
Així va néixer la que, amb els pas dels anys, ha esdevingut la data obrera reivindicativa per excel·lència: el primer de maig.
La data també volia recordar els fets sagnants a les jornades de protesta del obrers de Xicago, dels primers dies de maig de l’any 1886, i que acabaren amb l’execució (l’11 de novembre de 1887) dels dirigents anarquistes Albert Parsons, George Engel, August Spies i Adolh Fischer, acusats de llençar una bomba contra la policia que va causar 8 morts. Anys més tard es conegué la identitat de l’autor de l’atemptat, es tractava d’un anarquista alemany, sense connexió amb els dirigents condemnats a mor. L’any 1893 després d’una llarga revisió del procés de Xicago, s’hi van descobrir diverses irregularitats. El que eren a la presó van ser alliberats i els quatre executats rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com "Els màrtirs de Xicago"
La reivindicació de les vuit hores
La reivindicació de les vuit hores estava íntimament lligada al que s’anomenava a l’època la qüestió dels tres vuits, això és, dividir les vint-i-quatre hores del dia en vuit hores de treball, vuit hores d’oci o instrucció i vuit hores de descans. Al setmanari satíric La Campana de Gracia es publicà la següent poesia el 7 de maig de 1891:
“Vintiquatre horas tè’l día.
y diu que hi ha’l pensament
de dividirlas d’un modo
que’m sembla molt excelent.
La distribució és aquesta:
vuyt horas per treballar,
vuyt per gosar é ilustrarse
y altres vuyt per descansar.
¡Quina ditxa quan la terra
quedi organisada així¡”
El Primer "1r de maig" a Barcelona
L’aturada va ser total. Els actes van començar a les deu del matí amb un míting al teatre Tívoli. Els obrers s’hi van reunir per escoltar els membres més destacats del comitè organitzador. Aquests van subratllar la importància històrica del moment que s’estava vivint, i van insistir en què l’acte tingués un caràcter pacífic.
Un cop finalitzats els parlaments, es va iniciar la marxa cap a Les Rambles. La manifestació l’encapçalava una gran bandera vermella de la qual penjaven unes cintes blanques on es llegia: «Jornada de vuit hores», «Congrés Internacional de París».
Al voltant de 25.000 persones van baixar Les Rambles i van agafar el Passeig Colom fins arribar a la seu del governador civil, al Pla de Palau.
Allí, el dirigent socialista García Quejido, va lliurar un document amb les principals reivindicacions dels obrers, entre les quals cal destacar la limitació de la jornada laboral a vuit hores, la prohibició del treball infantil per a menors de 14 anys i la reducció de la jornada a sis hores per als joves d’entre 14 i 16 anys. Demanaven també l’abolició del treball nocturn i la prohibició de determinades tasques per a les dones. Un cop lliurat el document, els socialistes van fer una crida a la dissolució de la manifestació i van donar per finalitzada la jornada de lluita.
Però, no tots els obrers compartien la mateixa estratègia política. Els anarquistes eren partidaris d’una vaga general indefinida fins aconseguir la jornada de vuit hores. Per aquest motiu, el mateix dia 1 a la tarda, es reuní un grup d’obrers, que va acordar declarar la vaga general indefinida. Cap a dos quarts de set de la tarda, unes 2.000 persones es van manifestar a Les Rambles cridant visques a la vaga. Mentrestant, un grup nombrós de forners marxava pels carrers del centre de la ciutat amb pans clavats a les puntes dels bastons.
El dia següent, els vaguistes recorrien comerços i fàbriques per assegurar que l’aturada fos total. Es van produir enfrontaments entre els obrers i la Guàrdia Civil, que intentava dissoldre qualsevol concentració. A la tarda, el capità general Ramón Blanco va declarar l’estat de guerra. Les tropes sortiren de les casernes per ocupar els punts estratègics de la ciutat. La vaga va acabar el dia 12, després de més d’una setmana d’aldarulls i repressió.
Malgrat l’èxit de les mobilitzacions i la transcendència política que en aquesta data va suposar la unió dels obrers, el fet és que no van aconseguir la seva principal reivindicació. La jornada laboral de vuit hores no es va començar a aplicar a Espanya fins l’any 1919.
El Primer de maig s’anà consolidant al llarg dels segle XX, amb vagues, mítings, manifestacions i també amb festes lúdiques. Un costum que ha perdurat fins els nostres dies.
01/05/2008 Pablo González